divendres, 5 d’octubre del 2012

la mil·lionèssima vegada

ha estat un dia plàcit i tranquil corrent i vulgar sense res d'especial és hora de finalitzar-lo de la mateixa manera però abans d'abandonar-me el son abans de tancar els ulls em descobreixo recitant un cançó improvitzada de sols tres paraules: puta, putón, porca HÒSTIA per què no fas més que aparèxer en mi? per què continues fent-me sofrir? per què no pots parar? t'he insultat maltractat escupit odiat ignorat apallissat humiliat vexat violat cagat en el teu rostre desfigurat torturat matat assassinat suïcidat fulmiant aniquilat destruit reconstruït AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH PROU PROU PROU sento la necessitat d'arrabassar-me el cor com m'arrabasso les ungles dels peus agafar un ganivet i apunyalar-lo salvatgement per després continuar amb les meves venes i el meu cos la purificació de la sang ja és suficient tot i així no entenc perquè no puc plorar

dimarts, 28 d’agost del 2012

El vell mestre

Maintenant d'Arthur Cravan no entenc molt de literatura ni de poesia però estic d'acord amb Breton quan diu que durant molt de temps els poetes tornaran a ell com a una font. hi dono voltes... hi dono voltes... quan recordo que a la prestatgeria tenc un exemplar de Shakespeare nunca lo hizo per llegir i deixo de donar voltes per endinsar-m'hi i, collons, quin gran fill de puta borratxo, el vell mestre. devoro les seves paraules com a esperança i em deixen saciat com un bon apat. quin cabró. es va passar tota la seva vida amb la mateixa poesia podia arribar a escriure'n cent per mes la mateixa poesia la mateixa reacció agraïda de consol i recupero l'ànsia d'aquestes línies i em dic som-hi tornem-hi. el vell mestre. quin gran fill de puta.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Responent al malparit del senyorca

Benvolgut follaporcs de senyorca: En primer lloc, perdona per la tardança en contestar la teva emotiva entrada, però qui collons te creus per fotre a parir el meu quisso? Xaplin és el millor ca del món i només jo tenc el tret de maltractar-lo, així que tanca la teva bruta boca plena de beneïtures. Però parlem seriosament. Sí, tens tota la raó. Abandono tota recerca que em proposo. Sóc un pèsim detectiu, no tenc constància, posseeixo una vaguesa abismal i tenc una descoratjadora fe en la desesperança. Fas referència a aquestes 4 o 5 poesies breus. Quan les vaig iniciar creia que podria tirar per aquest camí, però, llavors, creu-me, no sé què va passar. Dius que em trobo en la calma, però la calma no existeix en vida i tu ho saps de més, perquè de veritat creus que no hi ha hagut poesia en tot aquest temps? La poesia és omnipresent, com Déu, és el nostre Déu. Potser he patit una crisi de fe, però creu-me si et dic que sempre tindré fe en aquestes línies, així que, no ho sé, no sé què va passar. I sí, em trobo en això que anomenes la calma, encara que he vist les portes de la tempesta vora els meus nasos en vàries ocasions. M'he dit que estic cansat i que necessito noves vies de fugida, noves muses que no aconsegueixo encertar, nous mestres que em mostrin la llum, nous mestres que no arriben. I llavors dius això de la prosa. Hòstia! Què fill de puta! Precisament tu, tu que em vas iniciar en tota aquesta merda. Doncs, bé, et demano que confiis en jo de la mateixa manera que jo confio en tu, perquè crec que està quedant bastant acceptable. Abandonem, doncs, la desesperança i aferrem-nos a la bona nova perquè "tot és possible ara que hem creuat aquest pont". I no et preocupis que, en el seu final, ens trobarem. P.D.: potser demà deixo una nova entrada, unes línies insignificants que vaig escriure fa un parell de mesos. Adéu avui ja és massa tard i vull tornar a Gatsby

dissabte, 31 de març del 2012

trucada emergent del senyorca

Ei! què passa, fill de la gran puta?
què passa amb tu?
què passa en tu?
te veig passejant al teu quisso de merda
jugant amb ell distretament
i mires el cel buscant àngels als núvols
o un déu que respongui als teus capricis
però abandones la recerca
i et tornes a concentrar en els teus jocs insustancials
te veig voltant el poble de nit en somni
i et pares per contemplar el firmament estrellat
tan estrellat que buscar alguna cosa en ell
és una tasca eterna, sols a la mà de folls
però tu ho intentes
però abandones la recerca
abandones qualsevol recerca
també has abandonat la meva recerca?
ja no em busques?
t'he visitat un parell de cops
engrescat en un poesies d'n parell de versos
QUÈ CONY ÉS AIXÒ?
QUÈ ESTÀS FENT?
i després estàs en prosa
perquè dius que és la definitiva
vinga, va. no em facis riure
saps també com jo que et tornaran a sotjar els dubtes
i abraçaràs una altra nova idea espiritual
com fas sempre, pels segles dels segles
vinga, va. deixa de tocar-me els ous
i torna al sender de rajoles grogues
la calma no és eterna
la tempesta sempre espera esclatar

divendres, 16 de març del 2012

Escoltant Liz Green

Escoltant Liz Green
i un somriure

Amb dues cerveses

amb dues cerveses
i un somriure