sempre



HÒSTIA!

De veritat que tenia ganes de deixar-ho

Després del meu fracàs

Anem a fer unes cerveses; les necessito

Sento la vida fracassada

Som 7 amb la 1ª canya

Acudits enginyosos i riures

Sento la vida apaivagar-se

Amb la segona , quedo amb els  dos amics

Amb els qui he crescut

Rallem en passat, present i futur

Dels nostres projectes

i, estranyament, de la meva poesia

m’estranya rallar de la meva poesia

m’agrada el que escrius

diu

i tothom que m’ha rallat de tu

ralla molt bé de la teva poesia

el fracàs s’esquerda un segon

mentre esbosso un somriure

me dóna un quants consells

potser t’hauries de gravar mentre recites

reflexions sobre la meva veu

crec que podria identificar els teus escrits

hòstia! Idò açò si que és un bon elogi

el temps es para per tornar al darrer poema

hòstia!

De veritat que volia deixar-ho

Potser no sóc tan inútil com me penso

Però s’estava tan bé sense escriure

Hòstia!

No puc fugir del que sóc

Ni ho intentis, malparit

tu

Escrius

Versos

I els escriuràs

Sempre

HÒSTIA!

tres bars



Una cervesa al primer bar;

Ja he traspassat el meu límit de 3

Però estranyament

Aquesta nit em sento capaç

de beure el mar

és el primer cop que surto amb aquest amic

i em sento una mica incòmode

a sobre, l’amic coneix a tots els cambrers

i parla amb ells de temes que a mi

m’importen una merda

començo a percebre la pressió de la nit

a la meva esquerra, una màquina de tabac

merda!

Una cervesa artesanal al segon bar

L’amic saluda a  un munt de gent

Mentre jo estic al seu costat com un subnormal;

Me miro aquesta gent com si fossin una altra espècie

Me fixo en una noia de llarg cabell de nit

I me la imagino deixant el seu grupet de superhomes

Per apropar-se’m i dir-me

Ei! No ets tu el Senyor Ca?

Ja ja ja. Me pixo de riure

Per què hauria de conèixer-te

Si ni tan sols existeix la teva obra?

I també , ets tu, poeta, real?

Ja ja ja. Quin somiador estàs fet

I tothom sap que

Els somnis,  somnis són

Una cervesa suau de marica al tercer bar

Encara es massa d’hora i està pràcticament buit

Però la música que punxen m’encanta

Rellegeixo aquests dos últims versos i els reescric

Encara és massa d’hora i està pràcticament buit

Però la música que punxen m’encanta

I transporto els versos al meu món

Encara és massa d’hora o serà ja  massa tard?

Està pràcticament buit o estarà completament saturat?

Però que voleu que vos digui

La música que punxen m’encanta

Sortim del bar amb el Loser de Beck

 I fumo un cigar

quan la tramuntana



Cau la tardor,

Vet aquí la tramuntana

La fotuda tramuntana sempre donant per cul

Ha entrat quan tots els nostres cors deixen de bategar

Recorrent els nostres quatre carrers

En la nit

Udolant dolor, ira, odi, venjança

El meu cor recorda el batec quan sent

Els gemecs fantasmagòrics del vent

Omplint-lo de terror

M’imagino la casa esfondrar-se a sobre meu

O prenent el vol

Pararà d’aquí no res, m’imposo

Però no para, no para, no para

Prego per un cigarret per calmar la por

Però, collons, he deixat de fumar

Així que hauré de buscar una altra solució

Mentre busco la resposta

Noto el fred entrant

Per les mil cicatrius de la casa

Que me besa el rostre.

Hòstia! ves-te’n. Deixa’m d’una puta vegada

No veus que no t’estimo?

Això no pot continuar d’aquesta manera

Estic esgotat

Fus en negre.

cadascun amb el seu amor



Durant tots aquests anys d’escriure versos

He rebut uns quants elogis, pocs,

Però suficients per continuar

Per dir-me: si el que escric agrada a uns pocs

Pot agradar a més

I m’imagino el dia en que aquests

Pocs es converteixen en estadi

 imagino centenars de felicitacions, d’elogis, de lloances

Acceptació, reconeixement, prestigi

Imagino a gent desconeguda parant-me

Per carrers que mai he caminat

Ei! Tu ets aquest poeta, no?

Me firmes el llibre?

Imagino petites llibreries plenes de gent,

A rebentar, empentant-se per trobar el millor lloc

Per escoltar-me recitar

Trepitjant llibres caiguts d’altres

Aplaudiments finals per l’ego del poeta

imagino la meva presència en festes, esdeveniments literaris,

Entrevistes televisives, radiofòniques, en paper

Per conèixer els meus gustos i opinions

Sobre literatura, música, cinema, política o moda de roba interior

I m’imagino a jovenetes que se m’ofereixen

Alegres i lliures

Sols pel fet de ser ungides pel poeta del moment

I m’espanto

Perquè m’espanto quan veig acostar-se’m als elogiadors

No sé com comportar-me, com actuar, què dir

Els evito, fujo d’ells, m’amago.

Així que

Cadascun amb el seu amor, íntim,

Com íntim és escriure

No vos preocupeu per l’ego del poeta

Que jo

Ja m’estimo prou

un instant de boja felicitat + tot sortirà bé (tira còmica)



Als cascos, english music, del streethawk, a seduction

Del insòlit, críptic i fantàstic destroyer

La cançó me meravella

Me fascina, m’absorbeix, s’apodera de mi

M’imagino tocant-la

M’imagino cantant-la

I me converteixo en música

Sóc la música

I en ser música, tot el meu cos interpreta música

I es posa a ballar enmig de la foscor qual boig

Xaplin, parat, m’observa amb sorpresa estupor

Amb cara de: per déu! On collons he anat a parar!

BALLA, MALEÏT, BALLA,  li contesto

Vull encomanar la partitura endimoniada

A tots els objectes ombrejats que m’envolten

I alço els braços a l’univers

Per oferir la dansa del foll al

Mantell d’estrelles que m’aixopluga

Com primigeni habitant de la terra

I les estrelles me responen: tot sortirà bé

SÍ. TOT SORTIRÀ BÉ

TOT SORTIRÀ BÉ

i...i...

 faig memòria dels anteriors pressentiments

i res ha canviat. Tot segueix igual

recordo, sobretot, aquell dia, alta nit, a l’hospital

segon ictus del vell, acompanyat d’hemorràgia cerebral,

el mati del qual alguna cosa profetitzà també

aquesta fotuda frase de galeta xinesa de la fortuna

la nit que me vaig prometre

no deixar-me arrossegar mai més pel bon auguri

deixo de ballar

parat,

me dic que

 he de deixar d’escoltar

al destructor

el pensador, del senyor ca



Assegut a la meva trona

Amb dylan sols com a únic company

La cama esquerra a terra

La dreta descansant a sobre del cubell del fems

Amb el genoll recolzat al moble de llenya

El braç esquerre mort sobre el braç metal·litzat

El dret apuntalant el cap com columna

Amb la mà oberta tapant la boca

I els ulls reflexivament tancats

D’on venim? Cap on anem?

Existeix l’ànima?

I si existeix, és eterna?

Existeix déu?

Com buidar-se de déu per omplir-se de déu?

Nononononono

Estic pensant que

Estic fet una merda i que

Dormiria tot

El sant dia

buscant la manera de fer rutllar aquests versos (esborrany)



Obrirem a les 16’00, mana el don

A les 16’00? Però qui cony hi ha d’haver a les 16’00?

Vol aprofitar els 4 guiris que passegen

després de dinar, argumenta

Bé, jo no sóc ningú per contradir un ordre

No sóc més que un simple empleat ras

Un bon soldat

I un bon soldat no pensa, no opina, no creu, no sent

Un bon soldat obeeix

Obro a les 16’00

Però en entrar

L’ànima embogeix

El cor s’ofega

En la meva obscuritat

Una petita flama que lluita per créixer

La meva humanitat que prega per ser lliure

No, no! Això no!

No la he de deixar despertar

Necessito la meva dosi per resistir

Engego el dylan a corre-cuita

I amb els primer acords del blowin in the wind

El seny es fa follia

La meva humanitat s’apaga

I apareix la calma

La calma i la fam

La fam de l’abstinència

Abandono el dolç i me decanto per la fruita

Pel raïm de la ira

N’agafo un punyat gros i me les menjo

Mentre passejo pels passadissos del cementiri

Qual enterramorts

escopint els pinyols de la fruita per onsevulla  

hòstia! Definitivament, això m’importa una merda

no puc continuar més així

he de trobar la manera de fer rutllar aquests versos

però no tenc ni puta idea de com fer-ho

de moment,

m’injectaré una altra dosi de dylan

i resistiré



d'això n'espero ( esborrany, fent més proves)



Fama i doblers

Sexe, drogues i rock and roll

Les ciutats i el món sencer

Hotels de cinc estrelles

Que atenen els meus capricis

Nits que no dormen

I matins d’ulleres de sol

Festes dionisíaques i apocalíptiques

I ressaques de tres parells de collons

Adulació de vedell d’or

I insults d’enveja

Ser feliç

La immortalitat

I espero i espero i espero

...

Sí

D’això n’espero

No res

en dies com aquest (per a recull, revisar)



Ho enviaria tot a la merda,

Ho deixaria tot  i

Caminaria el món

Sense dir res a ningú

Sense passaport,

sense identificació,

 sense doblers

desaparèixer

i si la llei me retingués

diria que no tenc nom

que no tenc casa

que no tenc pares ni família ni amics

que vaig néixer de les escombraries

i que ni tan sols les rates me reclamaren

i per sobreviure

sols per un plat de menjar i un poc de vi

acceptaria qualsevol esclavitud

i si la desesperació clamés per aferrar-se’m

llavors, sols llavors,

vendria el meu cos a qualsevol vella arrugada

o mamaria faves

o me deixaria donar per cul

(de totes maneres ja  m’estan donant per cul)

I segurament

Moriria en la primera nit glaçada

O en la primera matinada averna

Així de dèbil sóc

Però se me’n refotria

Perquè moriria enmig d’algun lloc

Moriria enmig del món

Però és sols

En dies com aquest

encara puc escriure versos que mossseguen

Ei! follaporcs.
em vols explicar què collons et passa?
t'han fotut una puntada als ouets i te'ls han fet cagar?
t'has tornat marica?
què cony és això d'escriure sobre paissatges celests, roques i arena?
és que vols ser naturalista?
aspires a ser un nou Thoreau?
és que ja no recordes el dolor que et va portar a buscar-me?
ja no recordes els primers versos?
estaven tan plens de ràbia, d'ira, d'odi vers a tot, vers a tu mateix,
de duresa, de rebuig, de crueltat, de menyspreu, de foscor, de pors, de dubtes,
de tetes i culs (has oblidat ja les tetes i culs?),
 de resignació.
ah!la teva puta resignació. com detesto la teva fotuda resignació.
però, tot i així, els versos tenien força, molta força,
tenien un enorme potencial.
eren un clam salvatge, una crida ferotge.
és cert. eren els primers i els quedava molt camí nu a recórrer
però mai han estat tan propers a mi.
tot sortirà bé. tot sortirà bé.
què passa? has abandonat la recerca?
[...]
Ei! quin malparit fill de la grandíssima puta estàs fet.
saps que sempre em dolen els teus rampells d'oblit,
i em dol la teva referència a thoreau (perquè sé que ni tan sols l'has llegit).
preferiria que t'haguessis referit a edward abbey,
més divertit i més acord amb el nostre món.
o preferiria que m'haguessis comparat
amb un romàntic personatge d'un quadre de friedrich,
el monjo foll o alguna cosa així.
però bé. potser tens una mica de raó.
potser és que m'estic tornant vell (me surten canes a la barba, saps?),
i la vellesa comporta experiència (bé, potser en mi no gaire)
i l'experiència pau i calma.
i no. no he oblidat el dolor. el dolor no desapareix,
però ara puc fer una cafè tranquil·lament al seu costat.
em dol el teu oblit.
em dol que oblidis que la tempesta sempre sotja l'horitzó,
em dol que oblidis que la tramuntana sempre toca els collons,
em dol que oblidis què sóc,
sóc un animal
i com a animal vull que recordis que
encara puc escriure versos que mosseguen
i, sobretot, vull que recordis que
aquests versos estan més vius que mai.

després de tot, no ha estat un dia perdut

estic endormiscat, embobat, anestesiat, abatut, ensopit.
me llevo, compleixo amb la llar, un cafè amb quini, dinar a ca la germana,
un parell de cerveses amb el fútbol, la responsabilitat del quisso i...
al sofà.
tenc tantes coses per fer...
hi ha tantes coses a fer...
podria desvestir la guitarra elèctrica del seu vestit vermell,
podria atrevir-me amb un piano senzill de mozart o chopin,
podria iniciar-me en el desig de dibuix,
podria continuar la meva 2a novel·la, futura ignorada com la 1a,
podria llegir, però què llegir?
la pobresa m'impedeix adquirir literatura
i a les biblioteques d'aquí aconsegueixo misèries,
recordo una revista literària que algú m'ha deixat.
molt interessant.
articles de la black mountain, de cravan, de mallarmé, d'homer...
però la deixo en el seu pedestal com a obra museística.
tantes coses a fer
i jo estirat al sofà, tapat amb la meva manteta.
potser és el fred, el fred que mata.
sí. el fred me mata, me dic i continuo en el meu jaç.
espero que algun bon samarità me truqui i me digui:
ei! vine a fer unes cerveses,
però ningú me truca (de totes maneres, hauria rebutjat l'oferiment)
i segueixo mort al sofà com marat.
potser passen alguna cosa interessant per la tele
però no passen una puta merda per la tele,
i quan ja n'estic fins als collons de tanta insubtanciabilitat televisiva
és hora del darrer cigar.
me poso davant l'ordinador, fumant i escoltant el darrer de The sea and cake,
i repassant el correu, però a penes el cigar s'ha encès.
llavors recorro als versos escrits i:
hòstia! per provar. què puc perdre?
busco un tema que englobi el recull (potser no és el més adient),
recopilo els versos requerits (potser no són els millors, però he escrit versos millors?)
els guardo en una carpeta nova per a una revisió,
el cigar mor.
després de tot, no ha estat un dia perdut.