després de tot, no ha estat un dia perdut

estic endormiscat, embobat, anestesiat, abatut, ensopit.
me llevo, compleixo amb la llar, un cafè amb quini, dinar a ca la germana,
un parell de cerveses amb el fútbol, la responsabilitat del quisso i...
al sofà.
tenc tantes coses per fer...
hi ha tantes coses a fer...
podria desvestir la guitarra elèctrica del seu vestit vermell,
podria atrevir-me amb un piano senzill de mozart o chopin,
podria iniciar-me en el desig de dibuix,
podria continuar la meva 2a novel·la, futura ignorada com la 1a,
podria llegir, però què llegir?
la pobresa m'impedeix adquirir literatura
i a les biblioteques d'aquí aconsegueixo misèries,
recordo una revista literària que algú m'ha deixat.
molt interessant.
articles de la black mountain, de cravan, de mallarmé, d'homer...
però la deixo en el seu pedestal com a obra museística.
tantes coses a fer
i jo estirat al sofà, tapat amb la meva manteta.
potser és el fred, el fred que mata.
sí. el fred me mata, me dic i continuo en el meu jaç.
espero que algun bon samarità me truqui i me digui:
ei! vine a fer unes cerveses,
però ningú me truca (de totes maneres, hauria rebutjat l'oferiment)
i segueixo mort al sofà com marat.
potser passen alguna cosa interessant per la tele
però no passen una puta merda per la tele,
i quan ja n'estic fins als collons de tanta insubtanciabilitat televisiva
és hora del darrer cigar.
me poso davant l'ordinador, fumant i escoltant el darrer de The sea and cake,
i repassant el correu, però a penes el cigar s'ha encès.
llavors recorro als versos escrits i:
hòstia! per provar. què puc perdre?
busco un tema que englobi el recull (potser no és el més adient),
recopilo els versos requerits (potser no són els millors, però he escrit versos millors?)
els guardo en una carpeta nova per a una revisió,
el cigar mor.
després de tot, no ha estat un dia perdut.