dimecres, 9 d’octubre del 2013

cadascun amb el seu amor


Durant tots aquests anys d’escriure versos
He rebut uns quants elogis, pocs,
Però suficients per continuar
Per dir-me: si el que escric agrada a uns pocs
Pot agradar a més
I m’imagino el dia en que aquests
Pocs es converteixen en estadi
 imagino centenars de felicitacions, d’elogis, de lloances
Acceptació, reconeixement, prestigi
Imagino a gent desconeguda parant-me
Per carrers que mai he caminat
Ei! Tu ets aquest poeta, no?
Me firmes el llibre?
Imagino petites llibreries plenes de gent,
A rebentar, empentant-se per trobar el millor lloc
Per escoltar-me recitar
Trepitjant llibres caiguts d’altres
Aplaudiments finals per l’ego del poeta
imagino la meva presència en festes, esdeveniments literaris,
Entrevistes televisives, radiofòniques, en paper
Per conèixer els meus gustos i opinions
Sobre literatura, música, cinema, política o moda de roba interior
I m’imagino a jovenetes que se m’ofereixen
Alegres i lliures
Sols pel fet de ser ungides pel poeta del moment
I m’espanto
Perquè m’espanto quan veig acostar-se’m als elogiadors
No sé com comportar-me, com actuar, què dir
Els evito, fujo d’ells, m’amago.
Així que
Cadascun amb el seu amor, íntim,
Com íntim és escriure
No vos preocupeu per l’ego del poeta
Que jo
Ja m’estimo prou

diumenge, 6 d’octubre del 2013

un instant de boja felicitat + tot sortirà bé (tira còmica)


Als cascos, english music, del streethawk, a seduction
Del insòlit, críptic i fantàstic destroyer
La cançó me meravella
Me fascina, m’absorbeix, s’apodera de mi
M’imagino tocant-la
M’imagino cantant-la
I me converteixo en música
Sóc la música
I en ser música, tot el meu cos interpreta música
I es posa a ballar enmig de la foscor qual boig
Xaplin, parat, m’observa amb sorpresa estupor
Amb cara de: per déu! On collons he anat a parar!
BALLA, MALEÏT, BALLA,  li contesto
Vull encomanar la partitura endimoniada
A tots els objectes ombrejats que m’envolten
I alço els braços a l’univers
Per oferir la dansa del foll al
Mantell d’estrelles que m’aixopluga
Com primigeni habitant de la terra
I les estrelles me responen: tot sortirà bé
SÍ. TOT SORTIRÀ BÉ
TOT SORTIRÀ BÉ
i...i...
 faig memòria dels anteriors pressentiments
i res ha canviat. Tot segueix igual
recordo, sobretot, aquell dia, alta nit, a l’hospital
segon ictus del vell, acompanyat d’hemorràgia cerebral,
el mati del qual alguna cosa profetitzà també
aquesta fotuda frase de galeta xinesa de la fortuna
la nit que me vaig prometre
no deixar-me arrossegar mai més pel bon auguri
deixo de ballar
parat,
me dic que
 he de deixar d’escoltar
al destructor