Em descobreixo despertant
Amb els badalls del sol.
Són les 6’30.
Dormo poc; el futur em neguiteja.
Bé. Què hi farem.
Faig el cafè, el cigarret
I surto a passejar el ca.
L’agost s’acaba, els carrers són buits,
bufa una lleugera tramuntana
Que amaina la fotuda calor
I aquest matí no he d’anar a treballar.
He dormit poc,
Però després de molt de temps,
Em sento alleujat,
Un alleujament que es veu truncat
En veure a un indesitjable mal parit
Que se’ns acosta.
Un subnormal que es creu posseïdor
De la veritat absoluta
I que detesta la meva família.
Almenys li donaré el bon dia;
No hi ha cap mal en ser correcte.
Però quan estic apunt d’etzibar-li la
hipocresia
Observo al molt desgraciat passar de llarg
Sense ni tan sols mirar-me.
I llavors
M’envaeix alguna cosa
Semblant a la felicitat.
Un somriure se m’embossa al rostre
Marcat per la son
Que m’indica que
Alguna cosa estic fent bé
En la meva vida.
Si no tens enemics
És que alguna cosa
Estàs fent malament.
