El més semblant a viure

Fa dies que em costa dormir,

Per la qual cosa em llevo tard.

Faig el cafè i vaig a  passejar a Xaplin.

Després, m’hauria de posar a estudiar anglès

Però decideixo anar a comprar al súper;

En el viatge d’anada escolto

 An aeroplane over the sea de The Neutral Milk Hotel.

Al súper agafo fruita, alga nori i arròs per sushi (segurament em caducarà)

I un parell més de coses,

I, parat davant d’un bòtil de Four Roses,

Em torno a penedir de no fer llista de la compra.

Pago i em fico al cotxe

I, en tornar a casa,

Escoltant el primer dels Tindersticks,

M’envaeix la sensació

Que aquest matí ha estat

El més semblant a viure

En molt de temps

S’atraca l’hòstia (premi literari)

S’atraca l’hòstia

I vindrà quan menys m’ho esperi,

Amb els dies passant.

I quan se m’etzibi

Cauré fulminat a terra

d'un sol cop,

Com si m’haguessin fotut un tret a la testa.

I em veuré besant l’asfalt,

Escopint sang,

Arrabassant-me dents,

Plorant les paraules.

Avergonyit, humiliat, derrotat.

Sol.

Però, vet aquí, el quid de la qüestió,

Que m’alçaré,

Deixaré enrere les rialles dels vencedors i entesos

I seguiré

Nits llegint a Iribarren I

Llegeixo a Iribarren aquesta nit

Però un escàndol ensordidor

Provinent del carrer

Em destorba la lectura.

Gent cridant

Gent borratxa cridant

Alegres i rialleres per estar borratxes

És l’alcohol el que les hi fa alçar la veu

Per sobre del silenci

Que torna a regnar als nostres carrers morts

És l’alcohol el que les hi diu

Que no existeix el silenci

És l’alcohol el qui multiplica les veus

Com ecos que els acompanyen

Augmentant el número de convidats

Però quan l’estel fugaç hagi passat

Quan tots els crits i les rialles s’hagin esgotat

Quan tot això hagi acabat

Es veuran envoltats en el mateix

Silenci en el que estic jo envoltat

El teu

silenci

l'ofrena

El cel nostre

El cel en la nit

La nit estelada

La nit que ens il·lumina

La nit que suporta les nostres veus

Els nostres precs les nostres súpliques

Milions de veus milions de precs milions de súpliques

La meva veu el meu prec  la meva súplica

Alço les mans a la nit

Per oferir-li ofrena

I busco una oració que brilli

Per sobre de totes les altres

I que no es perdi entremig

De tanta llum

Però he oblidat totes les oracions del món

Sols tenc aquests versos

T’ofereixo aquests versos

Aquests versos que també

Es perdran

en la nit

uns dies de derrota

Nous versos se m’han aparegut

Per ser gravats en pedres ignorades

Però des de la seva aparició

Que els crec esquizofrènics

Fa setmanes que no escric

Però per a què escriure

No faig més que enviar aquests versos

A tot allò que possibiliti la meva ascensió

Però sols m’enfonsa més i més

No faig més que contactar amb editorials

Però fins ara no he rebut resposta

Ni tan sols un digne:

Ets un poeta de merda. Deixa-ho estar

I sols vull rendir-me a la televisió

Estar estirat al sofà

Engreixant-me

I observant com creixen lentament els cabells

Aquests versos sonen a derrota

I em conformaré amb els versos del altres

Llegeixo a Iribarren

No

Aquests versos

No sonen a derrota

Possibles causes de perquè encara no he publicat

O

Sóc una avançat al meu temps

O

Arribo massa tard

Perquè no tenc

Ni bon cap

Ni bones cames;

Contemplar la

Mediocritat

No és una opció.