Com un moix

El vent tornava a bufar amb mala llet

I fotia un fred espantós

Així que, per passejar a xaplin,

Em vaig calçar tot l’equip d’esquimal:

La gorra amb orelleres,

La bufanda, que la vaig enrotllar al voltant de la boca,

els guants de llana amb els dits tallats,

i el vell anorac estripat

I vaig sortir a la vida deserta.

Hòstia puta! fotia un fred que et gelava els ous,

Estava tremolant

I sols volia tornar a casa

Encara que la llar fora tan freda com l’exterior.

Però quan enfilava el camí de retorn

Em vaig empassar una petita bola de llana

Que em feu tossir indiscriminadament.

No podia parar.

Els ulls em ploraven,

La gola se’m retorçà,

El cos se’m contragué

I un hàlit de vòmit

Clamava per convertir-se en foc.

Em vaig estar així uns minuts eterns

Fins que la crisis s’extingí.

-Hòstia! Així és com es deuen sentir els moixos

Quan giten una bola de pel-

I vaig continuar el camí enmig del fred

I, mentre seguia les passes cap a la casa de gel,

Se’m despertà una esperança:

Si sóc capaç de sentir-me com un animal

També puc ser capaç 

de sentir-me

 com un ésser humà

Nighthawks

Eren les vuit del vespre

D’un diumenge de fred i desolació.

Tornàvem d’un dinar amb la colla

I sense cap responsabilitat que ens esperés a casa,

Potser sols la d’aquests versos,

Vam decidir amb un amic

Anar a fer unes cerveses

A l’únic bar del poble que estava obert,

Un dels propietaris del qual era també amic nostre.

Sí. Estava obert; hi havia llum,

Però en el bar no hi havia ni una ànima,

Com en una fotografia de revista.

Ens dirigírem a la barra

I allí trobàrem al nostre amic

Servint cerveses a un vell en silenci.

-Ei! No sembleu gaire ferits-

  Abandonant al seu únic client.

-Doncs no et pensis. Hem begut, hem begut,

Però la vida ha entrat a un altre camí-

I l’amic cambrer, és clar, serví tres cerveses

i ens posàrem a rallar de les nostres coses

Mentre aquell vell del nostres costat

Continuava en silenci,

Bevent la seva cervesa lentament

Com qui ja no t’he res a esperar.

Era un silenci mut i afamat

I de vegades se’ns encomanava

I llavors, quan això succeïa,

Quan el silenci ens devorava a tots,

 era graciós veure’ns als quatre

Girant els nostres caps,

En un moviment compassat i a l’uníson,

Cap a qualsevol soroll que la nostra ment imaginés,

Per després fer avançar les tropes

I tornar les aigües al seu curs normal.

El silenci fa anys que rossega la meva carn,

No sóc aliè a la seva podridura,

Així que jo també sofria episodis de mutisme

En els que abandonava  els meus amics en el seu discurs

 I em quedava observant aquell vell pàl·lid

Hòstia puta! Mira-te’l. Mira’t.

No, tiu. Si tu acabaràs igual.

Amb 70 anys i fent cerveses en un bar

On seràs l’únic client,

sense tenir res a dir.

-Que et dec-

Digué afortunadament,

Amb una veu ronca i cansada.

Pagà i se n’anà,

Deixant-nos a nosaltres tres,

Sols,

Fent cerveses

Don’t try

Rebo un correu informatiu

De la pàgina on compro els llibres.

Generalment elimino aquest tipus de correu

Però, per alguna estranya raó,

Potser perquè rebo pocs correus,

Aquesta vegada l’obro.

Fullejo la publicitat

I em fixo en què em recomanen

Un llibre de Bukowski.

Serà una nova compilació?

Encuriosit, visito la pàgina de l’editorial

Que publica els llibres del vell mestre al país,

I, per a la meva sorpresa,

Resulta que no és un sinó que són dos nous poemaris

Del vell Chinaski.

El setembre ja em vaig comprar

La noche desquiciada de pasos

I ara em surten amb aquests dos

Què està passant amb l’obra de hank?

Llegeixo a la descripció d’un d’aquests  poemaris

Que Buck féu gravar a la seva làpida

Dont try,

Aquest fotut vers

Aquest fotut i malparit vers

Que m’atemoritza i em turmenta

En llegir-lo.

I la por i el turment

M’escriuen

Que potser

Ja és hora

De deixar

D’intentar-ho.