No existeix cap llei penal contra la gent que no es sap explicar

Una vegada, un grup de jubilats, amb cotxe llogat,

em preguntaren com havien de fer per sortir del

poble i jo, com a bona persona educada, els hi vaig

donar totes les explicacions pertinents. Al cap d’una

estona, els vaig veure passar al meu costat, i més tard,

una altra i una altra i una altra... Es passaren tot el dia

donant voltes per el poble i, al dia següent, continuaren

donant voltes. Donaren tantes voltes que fins i tot ja eren

coneguts per tots els veïns. I un dia ja no els veiérem més;

els trobaren tots morts a dins del cotxe. Vaig ser jutjat per

homicidi involuntari, i, afortunadament, vaig ser absolt

perquè no hi ha cap llei que peni les persones que no

es saben explicar. 

El batec d’una farola

Dormir com el cul i despertar d’hora

M’anestesien com si m’haguera xutat

Alguna cosa.  Després de dinar, surto

A passejar a Xaplin per el terreny de vegetació

Que flanqueja per l’esquerra al poble;

el meu cos es mou per el record del moviment,

les parpelles em pesen, els ulls mig clucs, inflats i envermellits.  

En la volta, recullo un grapat d’espàrecs i

Penso que esnifar espàrecs serà la revolucionària

Droga del futur. Sortim per el cementiri i tornem

A entrar al poble. Xaplin es posa a cagar en un raconet

Verd i, mentre l’espero, m’estalono en una farola.

Hi aferro l’orella i puc escoltar el seu interior. Sento

Els seus batecs elèctrics recorrent tota l’estructura metàl·lica;

La sento viva i, aleshores, dono una ullada al meu voltant

I tot em sembla viu. El cel, el vent, l’aire, el sol, la terra, les pedres,

Les plantes, els insectes, Xaplin, els seus excrements,

les muntanyes, els cotxes, les cases, les escultures de merda

de les rotondes, els morts. Tots els objectes d’aquest vast

univers estan vius. Tot el món està viu

menys jo.

No soy de esos tipos

Creía que yo no ere de esos tipos, pero hacía horas que estaba

Metido en ese bar de mala muerte, solo, en su esquina más oscura,

Sentado en su mesa más solitaria, bebiendo vino rancio

Y garabateando versos en finas servilletas de papel

Para luego estrujarlas, metérmelas en los bolsillos y,

Posteriormente, lanzarlas a las sucias calles a las que

Pertenecían mis versos.  Cuando salí de ese antro, borracho, la noche

Era decadente y, en esa noche tan literaria, me sentí decepcionado

Conmigo mismo porque yo, aun, no era poeta o quizá solo fuesen

Mis entrañas queriendo explosionar.