Els versos perduts

On són aquells versos punyents

Que podien esquinçar els ulls en ser

Llegits?

I on són aquells versos enrabiats i enfurits

Que bramaven venjança contra l’existència

Com els udols d’un llop en una nit de

Lluna plena?

I on són aquells versos embriagats

Que exaltaven la felicitat bàquica,

Qual Pan enmig d’un bosc de nimfes?

I on són les nits i els bars i el vòmits i les

Dones que passen del meu cul i la puta merda

d’aquesta vida?

Enyoro tant aquests versos...

Ara és tot nostàlgia i melangia saturnina.

El David de Miquel Àngel.

La calma tensa abans de la batalla,

Una batalla contra un enemic inexistent,

Una batalla que mai arribarà.

Puta desertor de merda.

Així que

Torna, vida meva, torna al meu

Costat, per després matar-me

Com tantes vegades em matares.

No, no tornis. Deixa-ho estar. Queda’t

A l’ombra de l’home que ha aconseguit

Fer-te feliç. Apunyala’l a ell que jo

Llegiré Schopenhauer estirat al sofà

Estripat que compràrem plegats.

Déu! Quin turment més fotut.

Potser serà millor agafar una bona

Merda, però, per a això, hauré

D’encomanar-me a Déu i anar a comprar

Una capsa d’ibuprofens.

Les mentides

En aquesta història hi ha

Tres mentides:

L’art, la religió i la política;

Sols una d’elles és necessària

Per viure.

El tipus de persona que sóc

Merda als records! Merda als pensaments que

Porten als records! Merda a tu també per fer anar

El cap!

No era un caprici de fava; era un veritable

Enamorament, autèntic i profund i arrelat, però

Ella em rebutjà ( en la seva defensà diré que la

Declaració fou covardament desesperada en

L’escriptura d’un poema, amagat en una petita

Capseta amb encant).

-Està bé.- em vaig dir estoicament.

Ja que tota ella em va ser negat per ella

Em vaig conformar amb petits bocinets

Que m’anava injectant amb intel·ligència

Per a no desenganxar-me completament,

però suficients per a que la meva sang continués

Neta i vermella, fins que un dia em vaig cansar

De pillar sols fragments que no portaven enlloc;

Ella no em veia ni com a home ni com a persona.

I evoco ara el darrer vers d’aquell funest poema

Que no hauria d’haver escrit mai i que diu alguna

Cosa semblant a que no volia ser per a ella sols

Un record. I ves per on, no sóc home, no sóc persona,

Sóc un record.

I rememoro, aleshores ,quan em vaig sentir

Ofegar, la veu que m’acompanyava en la meva

Caiguda a les profunditats dels oceans, on dormen

Eterns els nàufrags:

-Deixa de lluitar. Deixa omplir-se els pulmons

Amb aquesta aigua salada que cura les ferides.

Deixa’ls curullar-los fins vessar i amb aquest nou

Pes adquirit, deixa’t portar lleuger com una ploma

Fins la pregonesa de la mar, on descansen els homes

De merda com ho ets tu.-

Li hauria d’haver fet cas.

Així que

Merda als records! Merda als pensaments que

Porten als records! Merda a tu també per fer anar

El cap! I merda també als versos perquè han de ser

Escrits.

Eternal sunshine of the spotless mind

Conec el seu nom i el pronuncio en

Veu alta. Ell es gira i, en veure’m,

Em saluda i rallem una estona. I mentre

Rallem una estona no faig més que pensar

En perquè conec el seu nom, d’on surt

Aquest nom, qui és aquesta persona;

No és més que un desconegut com també

Ho sóc jo.

La setmana passada, estranyament envoltat

D’un grup de gent, vaig ser capaç de preguntar:

Ei, m’has de perdonar. Et conec però no sé d’on

Em surts.

És una petita anècdota que darrerament està

Succeint molt; estic oblidant persones.

Crec que la meva època de fumador d’herba

 em va afectar més del que no em pensava.

Potser és perquè no són importants per a mi

Però tothom hauria de ser important per a mi.

O potser és un símptoma d’una malaltia mental

Futura i la meva ment ha començat a foradar-se

Com un formatge suís. De totes maneres, no em

Preocupa gaire. La meva xarxa social és redueix

A unes poques persones. El que sí que m’enerva

És que l’única persona que desitjo oblidar sigui

Capaç d’esmunyir-se dels trets indiscriminats

que sofreix la meva memòria. Sí, no hi ha trepanació,

ni droga, ni teràpia psicològica de ciència ficció

 ni una puta merda que la faci desaparèixer

dels meus pensaments.

Estic condemnat pel seu record.

Que Déu em tengui

en les seves plegaries.