A nit
Vaig voler escriure
un poema
Sobre les raons d’haver
rebutjat
La invitació a
participar en el recital
Poètic de l’illa
(una antologia de 10
Anys). M’estava
davant la fulla en
Blanc, quan el
poema virà cap a
Com em sentia en
tant ¿poeta?
No sóc comercial,
no sóc independent,
No sóc underground,
no sóc poeta,
No existeixo, deia.
A penes cinc versos
Que em van saber a
gelat de nadó,
Insuficients i ridículs,
així que els vaig
Esborrar per
sempre. Sense res per escriure,
Vaig donar un cop d’ull
a les xarxes socials,
I allí, la
felicitat aliena m’etzibà una hòstia
Directa a les
narius. Per què collons ella
Era feliç i jo m’estava
podrint en la més
Llastimosa de les
infelicitats? Aleshores,
Emprenyat, vaig
voler escriure un poema
De venjança, sàdic
i cruel, en la línia del Bravo
De Luis Demetrio,
que versiona Nacho Vegas
A El tiempo de la cerezas, però realment
no
Estava tan
emprenyat com per escriure un
Poema d’aquestes característiques.
De fet,
m’alegrava per la seva felicitat. Estava
decebut
de mi mateix i, segurament, m’hagués sortit
un poema de
disculpa amb coses com: oh!
perdona’m per no
saber fer-te feliç, t’estimava
tant que ho creia
suficient, vam tenir bons
moments, malgrat la
meva faveta petiteta...
i d’altres putes
xorrades de quisso mal ferit.
Em vaig fumar el
darrer cigar, mentre escoltava
El Marquee Moon de Television, i després
Me’n vaig anar a
llegir unes pàgines del Giles,
El niño-cabra de
John Barth, per acabar
Enfonsant-me en la
son,
Plàcida
I
Càlida.
