divendres, 25 de setembre del 2015

No existeixen les casualitats

Tenc moltes coses a fer, però estic estirat
Al sofà, matant les hores abans d’entrar a
La feina. Estic passant canals com un cowboy
Disparant a tota una banda de foragits i em
Paro a Boing, a “El asombroso mundo de
Gumball”. M’encanta aquesta sèrie animada.
Absurda, esbojarrada, fascinant. Em fa rompre
El cul de riure. En l’episodi, la mare de Gumball
Acusa al seu fill de procrastinador. La paraula
És curiosa. Me la guardo; l’episodi és una classe
D’abdominals.

A la feina, he decidit alternar prosa i vers; començo
Així a llegir Trenta-tres nits amb Baudelaire, d’Antoine
Compagnon, Blackie Books. Per a la meva sorpresa, el
Llibre té un capítol titulat “la procrastinació”. Hòstia puta!
No pot ser una coincidència. I en acabar de llegir el capítol,
Em veig en Baudelaire i em veig en Gumball; sóc un
Procrastinador. Però què és el que aplaço jo? L’enfrontament
Final amb el meu cap: “Ho sento. No tornaré mai més”.
El meu viatge per les obscures profunditat del poema.
El projecte fotogràfic que és visualitzat a la pantalla del
Futur improbable com la meva ascensió a l’Olimp de l’èxit.
L’escriptura d’una novel·la. El meu fracàs com a poeta.
La caiguda a l’abisme de l’home.
L’amor
Viure
La meva mort


dimecres, 23 de setembre del 2015

Llibres

En un afany per saber què falta en els
Meus versos,  deler d’entendre els versos,
De comprendre a aquells que em precediren,
Per a construir-me més fort i més segur,
He començat a llegir sobre els meus deus.
M’acabo de polir Linaje de malditos, escrit
Per Mario Campaña, i ara, en aquesta freda
Tarda de finals de setembre, assegut a la cadira
De la caixa del supermercat, he entrat en el retrat
Que fa Juan Corredor de Bukowski. Hi entro amb
Tots els meus sentits, amb tota la meva poca
Intel·ligència, amb totes les meves pors i inseguretats.
Hi entro i m’hi quedo i no alço el cap per a ningú,
Ni tan sols per dir bones tardes al burgès jubilat
Que beu macallan de 12 anys ni a la seva fina muller
A qui no veuria malament en fotre-li un clau, ni
Per dos mafiosos russos qui es passegen amb
Un feix de billets de cent, ni a les seves dones,
Les cames de les quals m’arriben als pits, ni per
La parella de lesbianes italianes qui discuteixen
Per si han de comprar un paquets de crackers,
Ni per la vella matriarca toca-collons a qui faig
rebentar el cap amb la meva pistola de dits,
ni per l’amo saciat qui entra aixecat per l’aroma
juvenil d’un nombrós grup de noies basques,
ni per la filla de la de la botiga de roba...
un moment. Per ella, aixecaria per on passés,
sols amb les mans, catedrals gòtiques




dimarts, 22 de setembre del 2015

“Un poema és una ciutat”

Volia visitar el museu d’art contemporani de la
Ciutat:
-És clar. Anem-hi
Ens vam passar dues hores al bus, dues maleïdes
Hores assegut en un seient dur i indomable que
Em va deixar el cul baldat, i ni tan sols vam sortir
De la ciutat; la ciutat encara tenia moltes hores
Per a transitar. Aquí, en deu minuts i a peu ja t’has
Acabat els carrers.
Els seus carrers eren interminables, flanquejats
Per tot tipus d’edificis, de nova planta i ruïnosos,
gratacels i soterrats, neoclàssics, colonials, modernistes
i d’avantguarda, i lluint tota la roda de colors. Aquí
existeix el dret a vol (encara que un pocs s’ha passat
aquest dret pel forro) i regeix el blanc immaculat
(encara que uns pocs s’han cagat en la seva diàfana
Protecció).
Estaven poblats per milions de persones. El seu número
Era impossible de calcular. Hi havia tantes persones que
Semblava que en sol demà s’havia transportat una nova
Remesa de ciutadans; de vegades, em crec l’únic habitant
D’aquest indret.
El silenci era allí una llegenda, un mite, una falsedat; aquí
És vertadera realitat.
Sí. “Un poema és una ciutat”
Estic realment fotut
Què he estat fent fins ara?


dilluns, 21 de setembre del 2015

Ca o dimoni

Me’l trobo a mig camí, passejant al bulldog
De la seva família, Lulú, i se m’afegeix a la
Caminada i ens posam a rallar; som dues ànimes
Que han de mester rallar. M’explica els seus
Plans de futur, que se’n vol anar d’aquí, que
Aquí es troba molt tot sol, que se’n vol anar
A Barcelona
-Sí, fas molt bé, surt d’aquí, viu- l’esperono jo
Amb un cert aire de nostàlgia i enveja; jo he
Decidit quedar-me aquí, he escollit no viure
Per l’absurda idea de convertir-me definitivament
En escriptor i artista . Quina puta contradicció.

Arribam a un parc infantil estratègicament mal
Construït per la seva ubicació fora del poble,
Convertit en un aeroport fantasma com els  que
poblen la geografia del país, on Xaplin demana córrer
darrera d’una pedra, oblidant la presència femenina,
segurament cagat de por per la figura imponent i rude
de la cussa. Ah! mesquinet. Com jo amb el meu pare,
ha heretat el pitjor de son amo. De totes maneres,
la pobra Lulú sols pensa en arrelar-se
-Hòstia. No es vol moure.
-No, no. Vinga, va. Ves a córrer.

Però la pobra cussa sols ens avança unes passes
Per posar-se a dins de d’una de les piscines d’arena,
Sòlida com a ciment, i se queda contemplant-nos,
Mentre Xaplin correteja infantil darrera d’una pedra.
La llum de baix consum de les faroles transforma
Les conques dels ulls de la cussa en perles lluminoses
I espectrals assemblant-la a un ca de Fu, però jo hi veig
A Cèrber guardant les portes del infern i no tenc gens
De ganes de travessar-les; ja hi ha prou infern en
Aquesta vida
-Va, Xaplin, Anem a casa
I deixo al company intentant insuflar vida a una
roca


dissabte, 12 de setembre del 2015

Mai faig la pregunta correcta

M’he pres dos cafès aquest matí
I el cigar que em fumo ha encès
L’estómac i els budells s’han posat
En marxa. De puta mare. Començaré
A llegir l’obra completa de Pizarnik;
Agafo el llibre, m’abaixo pantalons
I calçotets, m’assec a la tassa del vàter
I llegesc mentre el meu anus motllura les
Meves entranyes serigrafiadament.
No querer blancos rodando
En planta movible
Hòstia puta! Maleïda Pizarnik maleïda.
Per què algú et va haver de maleir?
Però, no. És hora d’emprar el cervell,
 d’esprémer-lo, és hora  ja de llegir poesia.
I quan estic apunt de començar amb el
segon poema, me n’adono que tenc a
Xaplin als meus peus, amb el cap entre
Les meves cames, esperant algun gest
De son amo. Deixo el llibre a sobre de la
Pica de mans i acaricio una estona al
Meu fidel escuder. Llavors, saciat de les
Meves mans, s’allunya una mica, no gaire,
S’asseu tocant la banyera, i m’observa
Fixament, i aleshores, les nostres mirades
Es connecten i sento que els seus ulls són
Alguna cosa més que simples ulls de ca
 I no puc fer més que preguntar-li:
Tu, amic amat, tu, que dels dos ets el poeta,
El vident, revela’m el que és desconegut,
Les noves notícies que escriu l’horitzó.
Què em depara el futur?
Però, òbviament, Xaplin no em contesta.
Ja ja ja. Que burro que sóc. Bah! Deixem-ho
Estar. Em netejo el forat, m’aixeco calçotets
I pantalons, i, quan estic per desinfectar les
Mans, veig al quisso sortir per la porta. Un
Moment. No serà aquesta la seva resposta?
I com la interpreto? Se m’apareix que el futur
Se n’anirà. Hòstia puta! Serà cabró de verga!
Però no és pas culpa seva. Jo no em volia referir
A això. La meva pregunta anava més encaminada
A què passarà amb els meus versos: mai faig
La pregunta correcta; crec que se m’oblida
Alguna cosa.




diumenge, 6 de setembre del 2015

Meditació

Fa unes nits que he començat
Meditació
Tenc l’absurda idea que amb aquesta
Pràctica
Assoliré la il·luminació
La Il·luminació de la meva fava,
Vull dir
L’audioguia em guia amb la seva
Veu tecnològica dient-me que
Buidi la ment de tots els problemes
Però no explica com es fa.
Bé, és igual. Passa el mateix amb la
Vida.
Simplement segueixes respirant
Així que, simplement, segueixo
Amb els ulls tancats.
De moment són sols 12 minuts de
Meditació,  12 minuts en els que
No sé com buidar la ment de tots
Els problemes i en el que sols
Sento que al meu voltant
El món

Tremola