Tenc moltes coses a
fer, però estic estirat
Al sofà, matant les
hores abans d’entrar a
La feina. Estic
passant canals com un cowboy
Disparant a tota
una banda de foragits i em
Paro a Boing, a “El
asombroso mundo de
Gumball”. M’encanta
aquesta sèrie animada.
Absurda,
esbojarrada, fascinant. Em fa rompre
El cul de riure. En
l’episodi, la mare de Gumball
Acusa al seu fill
de procrastinador. La paraula
És curiosa. Me la
guardo; l’episodi és una classe
D’abdominals.
A la feina, he
decidit alternar prosa i vers; començo
Així a llegir Trenta-tres nits amb Baudelaire, d’Antoine
Compagnon, Blackie
Books. Per a la meva sorpresa, el
Llibre té un
capítol titulat “la procrastinació”. Hòstia puta!
No pot ser una
coincidència. I en acabar de llegir el capítol,
Em veig en
Baudelaire i em veig en Gumball; sóc un
Procrastinador.
Però què és el que aplaço jo? L’enfrontament
Final amb el meu
cap: “Ho sento. No tornaré mai més”.
El meu viatge per les
obscures profunditat del poema.
El projecte
fotogràfic que és visualitzat a la pantalla del
Futur improbable
com la meva ascensió a l’Olimp de l’èxit.
L’escriptura d’una
novel·la. El meu fracàs com a poeta.
La caiguda a l’abisme
de l’home.
L’amor
Viure
La meva mort
