assistírem a un recital poètic de tres noves
veus emergents. era una cosa que m’havia
d’acostumar a fer, anar a tot recital
que pogués per veure com recitaven
aquests poetes i conèixer la poesia
que s’estava escrivint. ens asseguérem
a la penúltima fila de cadires (no n’hi havia
gaires, potser cinc o sis fileres; la
llibreria
que organitzava l’acte tampoc permetia
molt aforament) i esperàrem l’inici del recital.
els poetes començaren rallant de la seva
amistat, de com es conegueren, de la seva
trajectòria poètica, inserint en aquesta
presentació tocs d’humor que feien esclatar
als assistents de riure. era això una
estratègia
de venta? la recerca de la complicitat del
comprador
mostrant-se graciós? perquè si era així, ho
tenia
fotut. mai he sabut vendre un producte. no
posseeixo la retòrica necessària per a tal
propòsit. sempre he estat un pèssim venedor.
i, aleshores, recitaren els seus versos. autèntics
rapsodes, la seva poesia era poesia
mereixedora
de premis. intel·ligents, complexos, irònics,
metafòrics, generadores de llenguatge... era
vertadera poesia. eren vertaders poetes. ho
vaig veure de seguida. mai em trobaria a l’altra
banda. jo no escrivia poesia. jo no era poeta
ni ho seria mai. era hora de pensar en una
altra salvació. era hora de deixar d’escriure.
però quin seria el meu futur al qual
agafar-me?
vaig pensar en els meus estudis. potser
tornaria
a estudiar, potser un màster per saber vendre
quadres.
