Aquests dies
En els que res te surt bé,
En els que tot te surt tort,
En els que tot el que dius se’t torna contra
teu,
En els que tot el que penses que és correcte
Resulta del tot incorrecte,
En els que el caos que és la teva vida vessa
Per tots els costats imparablement,
En els que crees dolor sense voler,
En els que la mala sort te persegueix
I ,quan creus que l’has deixada plantada,
El cotxe que t’han cedit desinteressadament
No s’engega, sense bateria,
En els que t’adones que la teva condició
física
És horrible i, que si no li poses remei, als
cinquanta
no te podràs moure del llit,
en els que t’adones que has de deixar de fumar
perquè després de córrer un kilòmetre
tens els pulmons que semblen que han d’exclatar.
dies d’una terrible ansietat desesperant,
dies de Sísif,
en els que a les vuit del vespre, viatjant
en un autobús de línia, suant com un
pollastre,
tossint tota la puta nicotina que t’has
cruspit,
rossegat per la culpa, pel fracassat, per la
inutilitat,
sense poder dur-ne més, absolutament derrotat,
te dius: “Per l’amor de Déu, que s’acabi
aquest
dia d’una vegada per totes”, amb l’esperança
que demà sortirà un altre sol, amb l’avantatge
de no ser un déu condemnat a la tortura
eterna,
però amb la maledicció de ser un simple mortal
i haver d’enfrontar-se a la vida real.
