divendres, 18 de març del 2016

Dos cops el mateix, no.

En una ocasió vaig dir-li
A una noia: Vull que ens enterrin
Junts, com als Reis Catòlics,
Perquè érem pobres, érem
Humils, érem gent del carrer;
No teníem res. Ens teníem l’un
A l’altre. Érem els Reis dels nostre
Propi reialme. Érem els reis
Del nostre amor. Però en tota
Història monàrquica arriba l’hora
De la democràcia. Ella em digué
El de sempre; jo no vaig dir res;
Fou un transició convulsa.

Aquella nit, sol al llit (ella treballava
En un bar de copes), no vaig poder
Conciliar la son i ja que no podia
Dormir, em vaig dir: Bé, ja que no
Puc dormir, l’aniré a esperar al
Bar i, quan surti, tornarem a casa.
Els dos tornarem a casa per tornar
A instaurar la nostra monarquia.
Però quan ella em veié allí
Els seus ulls em dispararen un:
Però què conys fots tu aquí, puto
Subnormal!, que em deixà glaçat
Com un mort i, ja que estava mort,
Vaig decidir esperar-la de totes maneres.

Quan acabà, amb un amic comú, anàrem
al port i, en un dels seus bancs, ells
Es liaren un porro i se’l fumaren; a mi
Ni me’l passaren. I quan l’ofegaren per
Llei ens acomiadàrem i els dos tornàrem a casa.
Pujàrem les escales i anàrem a llit; fou
l’anar-se’n al llit més trist de qualsevol
història sexual; cap dels dos obrí la boca.
Sabíem que en sol demà ens esperava
La guillotina.

Així que no. No he vingut a esperar-te
Sortir del teu treball. Malgrat sentir
La necessitat de fer-ho, no hi he anat.
No vull que em disparis, ja he estat prou
Vegades mort. No vull ficar-me al llit
Amb tu en complet silenci; aquestes
Paraules ja són massa callades. No vull
Que em tallin el cap; fa molt que he deixat
De ser un llangardaix. En el nostre reialme
Sempre es posava el sol, però sempre càlid,
Tornava a sortir. I laseva escalfor, m'agradava.


dijous, 17 de març del 2016

L’amant de les cicatrius

Porto tota una setmana refredat,
moquejant com si el nas fos una
aixeta que perd aigua, sonant-me’l
amb mocadors de papers que omplen
el cubell del fems com centenars
de mals poemes, inservibles, la qual
cosa m’ha produït algunes petites
vermellures que, ara, després d’aquesta
setmana, amb el refredat ja mig
controlat, s’han convertit en crosta.

Estic transcrivint el somni que recordo
D’aquesta nit, quan em descobreixo
Jugant amb aquestes crosteres diminutes
Al septe nasal, arrabassant-me-les.
Sembla que no vull que les cicatrius
Sanin. Sembla que vull mantenir-les
Obertes, sempre sagnants.