Xaplin el Conseller

Benvolgut i fidel amic,

En quin penjador descansa

El teu fugisser cap esquerre de llop?

I en quin dels set cels has oblidat

El teu eteri cap central de lleó?

Crida’ls. Invoca’ls

Perquè necessito el vostre consell

I sols amb el teu tafaner cap dret

De ca no n’és suficient,

Que aquesta puta vida no hi ha

Qui l’entengui, errant-la constantment,

Incapaç d’enfilar l’agulla, i, almenys,

Necessito saber que, en algun lloc,

En les roses o en les espines, hi ha

alguna cosa semblant a l'esperança

poema de disculpa

Et demano disculpes;

No tens cap culpa

Que l’atzar ens hagi creuat

En un moment de la meva vida

De guerra contra el món,

contra la societat del benestar

i contra mi mateix.

Menyspreo les ombres

Que escup el meu mirall

En reflectir-te, oblidant

Que tens un perfil amable,

Amagat sovint en clarobscurs,

Fràgil i de flaquesa, que

Ens emparenta amb la humanitat.

Et demano disculpes;

No tenies perquè aparèixer

En aquests versos i en l’altra

 Prosa; al cab i a la fi, no vas fer

Res més que creure amb l’exactitud

De les teves matemàtiques,

Sobreviure de la millor manera possible

Per a que demà no sigui tan dolent

Com aquest avui.

Serveixi, idò, aquest senzill

I sincer poema com a perdó

Per a tot el verí ruixat contra

Teu, per totes les vegades

Que continuaré maleint-te

I, sobretot, pels mal poemes

Que no deixaré d’escriure.