La Vida imaginada

No. La vida no era com m’havia imaginat

Als 37 anys. No tenia ni un puto duro.

Les deutes m’acuitaven: havia de pagar

La teulada de casa i m’havia de comprar

Un cotxe nou perquè el meu vell, atrotinat

I leprós Polo estava pendent que Patricia

Arquett li digués: “ Travessa el túnel. Vés cap

A la llum”. Encara no havia publicat; les editorials

Passaven de la meva poesia com de la merda.

I Abril es gronxava, com una monea, sobre

L’horitzó, ensumant-se el cul amb els dits

I fotent-se de les meves aspiracions literàries.

Però el Sol de tardor s’havia imposat al fred

De l’hivern. Dan Bejar, en la seva vessant robí,

Estava cantant els seus nananàs en el reproductor

Del cotxe. I tu m’estaves esperant.

Sí. La vida, als 37, era com me l’havia imaginat.