dimarts, 6 de juny del 2017

la insuportable necessitat de resistir

Buko cridava sovint que era el millor poeta de la seva generació.
“Estàs boig” replicava el seu interlocutor, generalment femení.
“Potser” responia llavors borratxo el poeta, “però si jo no m’ho crec
Ningú s’ho creurà”.
M’agradaria cridar que sóc el millor poeta de la meva generació,
Però si crido la gola se m’irrita i no estic tan boig ni sóc tan borratxo
Com el Salvador.

Em conform amb ser un bon poeta que menteix amb sinceritat.

Malauradament, pateixo freqüents crisis de fe
En la meva capacitat com a creador. Sóc fàcil d’ensorrar.
Com un castell d’arena en una platja el 12 d’agost.
Per exemple, amb la darrera revisió de les cinc pàgines
De la novel·la que vull escriure que vaig lliurar. El mestro
Va començar a posar-hi pegues. Que si em ficava massa
En el cap del narrador, que si era massa estàtic, que havia
De fer més esment en el conflicte.
Algú cridà: “Tronc va!”
Hauria de replantejar tota la novel·la, crear una trama complexa
Com la majoria de companys de Novel·la I o simplement
Deixar-ho córrer.
Si, tio. Deixa-ho córrer. No serveixes per això.

Eren més de les 4 de la matinada quan vaig aconseguir
Tancar el dia. Bé, feia molta calor al dormitori, estava suant
Com un cuiner de carn enmig del desert i havia un mosquit
fill de puta que ambicionava xuclar-me la sang abans de morir.
Però diria que vaig haver de mester 100 pàgines de “L’home-llop”
De Boris Vian per arrossegar la mediocritat que sentia fora del llit.

M’estava fumant un cigar en una de les tedioses tardes de la feina
I per passar l’estona estava mirant l’instagram al telèfon mòbil.
Vaig entrar al meu perfil; hi ha un enllaç directe al blog i no sé
Perquè vaig clicar a sobre. No sé. Per passar una estona, per fer-me
L’interessant enmig del carrer Major o per confirmar la meva
Inutilitat com a poeta. Llavors, vaig llegir un dels darrers poemes
Que hi havia escrit. Era un d’aquests poemes meus tristos,
 D’aquells que tot és una merda i que no sé que cony hi faig
Jo en aquesta merda de món. I en acabar em vaig descobrir
Amb un mig somriure de satisfacció i vaig pensar
Que era un bon poema.

Joder! Què dur és resistir.